Pachelbel, Pachelbel, I will see your ass in hell...
Enllaços relacionats:
- La pàgina del Rob Paravonian (A deep knowledge of the 'Merican 'Nglish language is required)
dimarts, 18 de desembre del 2007
el canon de pachelbel
Estimats lectors, tinc un nou ídol.
Pachelbel, Pachelbel, I will see your ass in hell...
Enllaços relacionats:
Pachelbel, Pachelbel, I will see your ass in hell...
Enllaços relacionats:
dimarts, 11 de desembre del 2007
cuac cuac
Avui, per casualitat, la meua curiositat de científic s'ha vist sobtadament motivada i ràpidament apagada, gràcies a google.
Ha arribat a les meues mans un petit text que afirmava: "els ànecs no fan eco quan canten. És un fet."
Ja hi som. Fot-li, a barrinar. I per què? (com diria la Terribas) Potser els ànecs canten a una freqüència que quan rebota contra la paret s'anul·la a ella mateixa? Recordo que hi ha interferències constructives i destructives... i em venen al cap raonaments oblidats sobre moviment ondulatori i acústica rudimentària. La conclusió és que aquest no pot ser el motiu: hi pot haver un punt en l'espai on les ones del cant de l'anec (o de qualsevol altre so) s'anul·lin mútuament, però d'aquí a dir que sempre s'anul·len....
Vejam què hi diu google, (my best friend). I he trobat un article del departament d'Acústica de la Universitat de Salford (Anglaterra) on desmenteixen la suposadament famosa afirmació.
En essència, agafen un PATO i el fan cantar en diferents condicions acústiques (no us perdeu les fotos). Les gravacions d'aquestes proves demostren que, tal com ens indicava el sentit comú, els ànecs sí que fan eco quan canten. Quin és, doncs, l'orígen d'aquest mite? Les conclusions que en treuen ja són molt més opinables. Jo em decanto a pensar que qui va popularitzar (?) aquesta llegenda urbana no ha vist un ànec viu en sa vida.
Enllaços relacionats:
Ha arribat a les meues mans un petit text que afirmava: "els ànecs no fan eco quan canten. És un fet."
Ja hi som. Fot-li, a barrinar. I per què? (com diria la Terribas) Potser els ànecs canten a una freqüència que quan rebota contra la paret s'anul·la a ella mateixa? Recordo que hi ha interferències constructives i destructives... i em venen al cap raonaments oblidats sobre moviment ondulatori i acústica rudimentària. La conclusió és que aquest no pot ser el motiu: hi pot haver un punt en l'espai on les ones del cant de l'anec (o de qualsevol altre so) s'anul·lin mútuament, però d'aquí a dir que sempre s'anul·len....
Vejam què hi diu google, (my best friend). I he trobat un article del departament d'Acústica de la Universitat de Salford (Anglaterra) on desmenteixen la suposadament famosa afirmació.
En essència, agafen un PATO i el fan cantar en diferents condicions acústiques (no us perdeu les fotos). Les gravacions d'aquestes proves demostren que, tal com ens indicava el sentit comú, els ànecs sí que fan eco quan canten. Quin és, doncs, l'orígen d'aquest mite? Les conclusions que en treuen ja són molt més opinables. Jo em decanto a pensar que qui va popularitzar (?) aquesta llegenda urbana no ha vist un ànec viu en sa vida.
Enllaços relacionats:
dimarts, 4 de desembre del 2007
sortida km0 balaguer (noguera)
Faig un copy-paste del missatge que he publicat al fòrum de km0.cat
Quan me l'enviïn, publicaré la foto de grup que vam fer abans de sortir.
--------
OK, doncs ja estem a caseta, i en el millor dels casos dutxats i dinant o a punt de fer-ho.
Al final hem sigut 7: Arctos, Stomix, Baldato, Lagartija, Homedferro, Albertbo i (servidor) Kaiser.
El cafetet que hem pres al monestir ha sigut genial
Hem fet uns 12km (depèn del pulsòmetre que consulteu, però és clar que en camins de muntanyeta suau és més difícil de mesurar), el temps ha sigut molt bo pel meu gust, no feia un fred excessiu, i jo crec que hem disfrutat bastant. Hem anat molt tranquilets (ja em va bé), tot i que he patit molt en dos o tres rampes.
Si vull aguantar la pujada del carrer Cavallers, he de fer algunes rampes més d'aquí al dia 16!! (per cert, m'hauria d'anar apuntant). Intentaré tornar a pujar a Monjuïc... ja us explicaré, perquè és una ruta molt xula.
Un plaer haver-vos conegut i espero que ens veiem més sovint els caps de setmana!
Kaiser
--------
Enllaços relacionats:
Quan me l'enviïn, publicaré la foto de grup que vam fer abans de sortir.
--------
OK, doncs ja estem a caseta, i en el millor dels casos dutxats i dinant o a punt de fer-ho.
Al final hem sigut 7: Arctos, Stomix, Baldato, Lagartija, Homedferro, Albertbo i (servidor) Kaiser.
El cafetet que hem pres al monestir ha sigut genial
Hem fet uns 12km (depèn del pulsòmetre que consulteu, però és clar que en camins de muntanyeta suau és més difícil de mesurar), el temps ha sigut molt bo pel meu gust, no feia un fred excessiu, i jo crec que hem disfrutat bastant. Hem anat molt tranquilets (ja em va bé), tot i que he patit molt en dos o tres rampes.
Si vull aguantar la pujada del carrer Cavallers, he de fer algunes rampes més d'aquí al dia 16!! (per cert, m'hauria d'anar apuntant). Intentaré tornar a pujar a Monjuïc... ja us explicaré, perquè és una ruta molt xula.
Un plaer haver-vos conegut i espero que ens veiem més sovint els caps de setmana!
Kaiser
--------
Enllaços relacionats:
amb una vegada no n'hi ha prou
Avui he anat a donar sang. Es veu que les reserves del banc de sang estan especialment baixes.
Enllaços relacionats:
Enllaços relacionats:
dimarts, 27 de novembre del 2007
la barba del marc
En un dels primers posts d'aquest bloc (com si n'hagués publicat gaires!) intentava plasmar la multitud de sensacions que em va produir ser testimoni de la Marató de Barcelona 2007, que era la primera en la que participava l'homedferro, amb un temps de 3h58m.
Diumenge passat (25/11/2007) ho va tornar a fer, a Donostia. Després d'unes setmanes de patiments corporals diversos provocats en part per la intensíssima temporada castellera, se'n va anar cap al país basc amb una manca evident d'entrenament.
Ves com són les coses, que l'homedferro va rebaixar enormement la seua anterior marca aconseguint 3h44min, i a més pel que explica, ho va fer còmodament.
L'homedferro em diu: "Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar", referint-se a la meua intenció de seguir-li els passos i convertir-me en maratonià al 2009. Sí, ja fa dies que tinc les barbes en remull.
Va per la barba del Marc, doncs!
Constància, sacrifici i tenacitat.
Enllaços relacionats:
Diumenge passat (25/11/2007) ho va tornar a fer, a Donostia. Després d'unes setmanes de patiments corporals diversos provocats en part per la intensíssima temporada castellera, se'n va anar cap al país basc amb una manca evident d'entrenament.
Ves com són les coses, que l'homedferro va rebaixar enormement la seua anterior marca aconseguint 3h44min, i a més pel que explica, ho va fer còmodament.
L'homedferro em diu: "Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar", referint-se a la meua intenció de seguir-li els passos i convertir-me en maratonià al 2009. Sí, ja fa dies que tinc les barbes en remull.
Va per la barba del Marc, doncs!
Constància, sacrifici i tenacitat.
Enllaços relacionats:
- Maratón de San Sebastián - Donostia
- KM0 Aquí podeu llegir la crònica de l'homedferro i d'altres maratonians (llegiu-vos també la del Sime)
diumenge, 28 d’octubre del 2007
torna polònia (la de debò), i se'n van turquia i suïssa
Polònia (el país, no el programa) ha dit que prou. Fa no res que van entrar a la Unió Europea, juntament amb 9 països més d'Europa central i de l'est, amb tot el que això representa d'esperançador per a la seua població: ajuts milionaris, facilitats per estudiar i treballar a l'estranger, estabilitat econòmica, reconeixement internacional, allunyament de Rússia i de l'època soviètica... El problema és que van entrar amb la destral de guerra alçada, exigint més poder de decisió, més recursos, en definitiva un tracte especial, sobretot pel fet que són el país més poblat (38,5M, 2007) dels 10 que van entrar a la Unió de cop.
Capitanejats pels bessons Kaczynski, es van mostrar ultraconservadors (com a mínim) i problemàtics, a l'hora d'entrar en una Europa que ja te prous problemes i que vol ser senyera de la modernitat mundial. Els polonesos han dit que prou, que prefereixen un capità més moderat, que busqui el creixement propi sense renunciar a la construcció d'Europa, i que ja en tenen prou d'anar amb faldilles fins als turmells.
La lliçó que en trec de tot això és que no s'ha d'identificar la població d'un país amb l'actitud del seu governant.
D'altra banda hi ha dos països que em provoquen mal de cap, Turquia ultranacionalista, on els seus joves han sortit al carrer "preparats per entrar en guerra" contra els kurds, i l'illa Suïssa ultranacionalista, que ja ni tan sols dissimula el seu racisme.
Que per molts anys es mantinguin fora de la Unió!
Capitanejats pels bessons Kaczynski, es van mostrar ultraconservadors (com a mínim) i problemàtics, a l'hora d'entrar en una Europa que ja te prous problemes i que vol ser senyera de la modernitat mundial. Els polonesos han dit que prou, que prefereixen un capità més moderat, que busqui el creixement propi sense renunciar a la construcció d'Europa, i que ja en tenen prou d'anar amb faldilles fins als turmells.
La lliçó que en trec de tot això és que no s'ha d'identificar la població d'un país amb l'actitud del seu governant.
D'altra banda hi ha dos països que em provoquen mal de cap, Turquia ultranacionalista, on els seus joves han sortit al carrer "preparats per entrar en guerra" contra els kurds, i l'illa Suïssa ultranacionalista, que ja ni tan sols dissimula el seu racisme.
Que per molts anys es mantinguin fora de la Unió!
dilluns, 15 d’octubre del 2007
un discurs de mal titular
El Monzó ha fet un discurs, se n'ha sortit, ha agradat i Catalunya ha aparegut a les portades de diaris alemanys. Ho hem d'aplaudir!
enllaços relacionats:
enllaços relacionats:
dimarts, 2 d’octubre del 2007
so much beauty
This is from the film American Beauty. I've been feeling exactly like this recently:
...there's so much beauty in the world. Sometimes I feel like I'm seeing it all at once, and it's too much, my heart fills up like a balloon that's about to burst, and then I remember to relax, and stop trying to hold on to it, and then it flows through me like rain and I can't feel anything but gratitude for every single moment of my stupid little life...
D'acoooord, la traducció lliure:
Hi ha tanta bellesa al món... De vegades em sento com si la veiés tota de cop, i n'hi ha tanta que el meu cor s'infla com un globus a punt de rebentar, llavors miro de relaxar-me, i ja no intento guardar-m'ho tot a dins, i llavors m'atravessa com si fos pluja, i l'únic que sento és gratitud per cada instant de la meua vida insignificant...
Gràcies Samuel per fer-me venir ganes de tornar a veure aquesta gran peli.
Related links / enllaços relacionats:
...there's so much beauty in the world. Sometimes I feel like I'm seeing it all at once, and it's too much, my heart fills up like a balloon that's about to burst, and then I remember to relax, and stop trying to hold on to it, and then it flows through me like rain and I can't feel anything but gratitude for every single moment of my stupid little life...
D'acoooord, la traducció lliure:
Hi ha tanta bellesa al món... De vegades em sento com si la veiés tota de cop, i n'hi ha tanta que el meu cor s'infla com un globus a punt de rebentar, llavors miro de relaxar-me, i ja no intento guardar-m'ho tot a dins, i llavors m'atravessa com si fos pluja, i l'únic que sento és gratitud per cada instant de la meua vida insignificant...
Gràcies Samuel per fer-me venir ganes de tornar a veure aquesta gran peli.
Related links / enllaços relacionats:
- American Beauty script / guió
- American Beauty at the Internet Movie Database (IMDB)
- American Beauty official site at Dreamworks
dimecres, 19 de setembre del 2007
marxar a l'estranger?
Casualment, o no, ha caigut a les meues mans el número 36 de la revista Telecos, amb una entrevista a Miguel Ángel Lagunas, director del Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya (CTTC). En voldria destacar l'última pregunta i resposta, que dóna una sorprenent visió com a mínim escèptica sobre les estades estudiantils a l'estranger, en contraposició a la idea general que el millor que pot fer un estudiant és marxar. No cal dir que aquests raonaments m'han fet pensar, ja que fins ara he sigut un ferm defensor de les estades a l'estranger, per motius evidents.
J. Duch: ¿Cómo ve el horitzonte académico y profesional de los ingenieros de telecomunicación catalanes y españoles, desde la perspectiva de Espacio Europeo de Educación Superior (EEES), fruto de la Declaración de Bolonia?
M. A. Lagunas: El drama es que hace unos años se generalizó la creencia de que se necesitaban más ingenieros de telecomunicación. En el fondo, muchos de quienes lo difundían se referían a ingenieros en precario y no a profesionales con puestos de trabajo estables y remunerados adecuadamente.
El caso es que, justo cuando la poblacion universitaria iba a retroceder, se pasó a multiplicar por
cuatro la oferta universitaria. El resultado es una sobredimensión alarmante del tejido universitario en nuestro ámbito. Además, la precariedad endémica hace que la simulación triunfe sobre la experimentabilidad, la buena ingenieria escasee y que los centros que formación en ingeniería de telecomunicaciones tengan más demanda de formación en gestion y administración que de tecnología. Tal vez es la evolución natural, pero no puedo aceptarlo. Ni tampoco que su mayor aliciente sea aprender un idioma, por lo que me apena ver que los mejores estudiantes abandonan su centro de origen a partir del primer ejercicio de su futura
profesión para ir no se sabe muy bien a hacer qué. Luego, la mayor parte no puede o no quiere volver (en general, lo primero).
En realidad, ese Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) nos ha llegado muy pronto y nos ha alcanzado sin el adecuado margen de maniobra para conseguir que, frente a paises como Suecia o Alemania, el nuestro tenga, no ya una opción clara de captar a sus estudiantes, sino ni tan siquiera a aquellos cuya formación se ha sufragado con nuestros impuestos. No entiendo cómo determinados centros de educación superior pueden alardear de estar enviando estudiantes a otros paises, cuando al mismo tiempo evidencian sus carencias para retenerlos o para captar los de fuera de nuestro país.
Mientras que las ayudas administrativas para irse son generososas, en cambio son inexistentes para quedarse. Resulta también muy curioso observar que ciertas entidades bancarias ofrecen
estudiar en el extranjero. Por lo visto, estudiar aquí (y estoy hablando de buenas universidades) no forma parte de las prioridades de su obra social. Los grandes beneficiarios del espacio europeo serán los que desde hace décadas tienen buenas estructuras universitarias, no los que las tuvieron que improvisar a finales de los años setenta y que además se han gastado los fondos
europeos FEDER más en continentes que en contenidos.
Ahora comprenderá por qué me ilusiona tanto el CTTC. Como en el fondo no dejaré de ser nunca un profesor universitario, lo que hice fue cargarme de argumentos para, fuese cual fuese el resultado (tratando siempre de hacerlo lo mejor posible), superar el reto de incrementar los puestos de trabajo en I+D para que los estudiantes no tuvieran que irse y para animar al sector industrial a hacer lo mismo.
Enllaços relacionats:
J. Duch: ¿Cómo ve el horitzonte académico y profesional de los ingenieros de telecomunicación catalanes y españoles, desde la perspectiva de Espacio Europeo de Educación Superior (EEES), fruto de la Declaración de Bolonia?
M. A. Lagunas: El drama es que hace unos años se generalizó la creencia de que se necesitaban más ingenieros de telecomunicación. En el fondo, muchos de quienes lo difundían se referían a ingenieros en precario y no a profesionales con puestos de trabajo estables y remunerados adecuadamente.El caso es que, justo cuando la poblacion universitaria iba a retroceder, se pasó a multiplicar por
cuatro la oferta universitaria. El resultado es una sobredimensión alarmante del tejido universitario en nuestro ámbito. Además, la precariedad endémica hace que la simulación triunfe sobre la experimentabilidad, la buena ingenieria escasee y que los centros que formación en ingeniería de telecomunicaciones tengan más demanda de formación en gestion y administración que de tecnología. Tal vez es la evolución natural, pero no puedo aceptarlo. Ni tampoco que su mayor aliciente sea aprender un idioma, por lo que me apena ver que los mejores estudiantes abandonan su centro de origen a partir del primer ejercicio de su futura
profesión para ir no se sabe muy bien a hacer qué. Luego, la mayor parte no puede o no quiere volver (en general, lo primero).
En realidad, ese Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) nos ha llegado muy pronto y nos ha alcanzado sin el adecuado margen de maniobra para conseguir que, frente a paises como Suecia o Alemania, el nuestro tenga, no ya una opción clara de captar a sus estudiantes, sino ni tan siquiera a aquellos cuya formación se ha sufragado con nuestros impuestos. No entiendo cómo determinados centros de educación superior pueden alardear de estar enviando estudiantes a otros paises, cuando al mismo tiempo evidencian sus carencias para retenerlos o para captar los de fuera de nuestro país.
Mientras que las ayudas administrativas para irse son generososas, en cambio son inexistentes para quedarse. Resulta también muy curioso observar que ciertas entidades bancarias ofrecen
estudiar en el extranjero. Por lo visto, estudiar aquí (y estoy hablando de buenas universidades) no forma parte de las prioridades de su obra social. Los grandes beneficiarios del espacio europeo serán los que desde hace décadas tienen buenas estructuras universitarias, no los que las tuvieron que improvisar a finales de los años setenta y que además se han gastado los fondos
europeos FEDER más en continentes que en contenidos.
Ahora comprenderá por qué me ilusiona tanto el CTTC. Como en el fondo no dejaré de ser nunca un profesor universitario, lo que hice fue cargarme de argumentos para, fuese cual fuese el resultado (tratando siempre de hacerlo lo mejor posible), superar el reto de incrementar los puestos de trabajo en I+D para que los estudiantes no tuvieran que irse y para animar al sector industrial a hacer lo mismo.
Enllaços relacionats:
divendres, 14 de setembre del 2007
torna polònia
Sí, torna Polònia amb força, i també torno a escriure al bloc. Deu ser l'eufòria que em provoquen els canvis en la meua vida. Espero que aquest canvi (laboral) sigui a millor.
Però estava parlant del Polònia... M'ha agradat la imitació del Pellicer, l'entrevista del Justo Molinero al Papa (i això que no m'agrada el personatge), i la cançó del Lluís Llach sobre els desastres a Catalunya de l'estiu (la lletra d'aquesta cançó l'ha escrit l'Empar Moliner!).
El discurs de rigor del Maragall també ha estat bé, en la línia. La Magdalena Álvarez no m'ha agradat tant...
Nogensmenys, seguirem informant. Adhuc!
Enllaços relacionats:
Però estava parlant del Polònia... M'ha agradat la imitació del Pellicer, l'entrevista del Justo Molinero al Papa (i això que no m'agrada el personatge), i la cançó del Lluís Llach sobre els desastres a Catalunya de l'estiu (la lletra d'aquesta cançó l'ha escrit l'Empar Moliner!).
El discurs de rigor del Maragall també ha estat bé, en la línia. La Magdalena Álvarez no m'ha agradat tant...
Nogensmenys, seguirem informant. Adhuc!
Enllaços relacionats:
dijous, 8 de març del 2007
tres hores cinquanta-vuit minuts
Vaig veure com a espectador la Marató de Barcelona, la qual va causar un fort impacte en mi. Tinc com a projecte personal fer la meua primera marató als 30. Queden menys de dos anys, tic, tac, tic, tac... A continuació presento un recull d'instantànies d'aquell dia, intentant copsar l'ambient i les emocions que vaig viure.
Un grup de diables encenien carretilles per animar als corredors. En aquells moments l'oxigen fa més falta que nosa, per tant no sé pas si els petards els ajudaven gaire.
N'hi havia un que al km. 41 li feia massa mal per córrer i es va parar una estona. Algú del públic li va dir que només quedava un quilòmetre. S'ho va pensar una mica i va continuar fins al final.
N'hi va haver d'altres que no van tenir la mateixa sort i ho van haver de deixar a pocs minuts del final.
Davant l'apatia d'alguns observadors, hi havia corredors que animaven al públic, i no al revés.
N'hi havia de disfressats, un de pallasso, un altre de Capità Amèrica.
N'hi havia dos amb la samarreta cutre de T-Systems, i d'altres amb l'equipament complet patrocinat per HP.
N'hi havia que tenien tanta calor que ja no sabien què treure's. A mi em refrescaven l'esquena les fonts màgiques de Montjuïc.
N'hi havia alguns amb cadira de rodes.
Al final, n'hi havia que esprintaven, i avançaven a uns 20 corredors en l'últim tram. En canvi n'hi havia d'altres que s'aturaven per esperar a algun company per poder entrar junts. Aquesta mostra d'altruisme infinit m'emociona.
N'hi havia tres que abans d'entrar van fer l'avió, amb els braços oberts, com si haguessin marcat un gol. I quin gol.
Alguns agafaven als fills i corrien junts els últims metres.
Uns padrins creuaven la cursa poc a poc i sense mirar, mentre els corredors els increpaven.
En acabar, aquests homes i dones que gosen desafiar els límits de la naturalesa humana, no senten les cames, o potser se les senten massa, però senten tantes coses que els és igual, i mentre miren a la resta de mortals que els han vingut a admirar, en la seua mirada es nota que saben que el que acaben de fer és molt gran.
Després de córrer 42 quilòmetres i 195 metres, aquests atletes baixen patosament les escales del metro, com si no ho haguessin fet mai.
N'hi va haver un que ho va fer per primer cop, i ho va fer en menys de quatre hores (03:58:34). Va per tu Marc, altre cop t'has guanyat el renom, Home de Ferro.
Enllaços relacionats:
Un grup de diables encenien carretilles per animar als corredors. En aquells moments l'oxigen fa més falta que nosa, per tant no sé pas si els petards els ajudaven gaire.
N'hi havia un que al km. 41 li feia massa mal per córrer i es va parar una estona. Algú del públic li va dir que només quedava un quilòmetre. S'ho va pensar una mica i va continuar fins al final.
N'hi va haver d'altres que no van tenir la mateixa sort i ho van haver de deixar a pocs minuts del final.
Davant l'apatia d'alguns observadors, hi havia corredors que animaven al públic, i no al revés.
N'hi havia de disfressats, un de pallasso, un altre de Capità Amèrica.
N'hi havia dos amb la samarreta cutre de T-Systems, i d'altres amb l'equipament complet patrocinat per HP.
N'hi havia que tenien tanta calor que ja no sabien què treure's. A mi em refrescaven l'esquena les fonts màgiques de Montjuïc.
N'hi havia alguns amb cadira de rodes.
Al final, n'hi havia que esprintaven, i avançaven a uns 20 corredors en l'últim tram. En canvi n'hi havia d'altres que s'aturaven per esperar a algun company per poder entrar junts. Aquesta mostra d'altruisme infinit m'emociona.
N'hi havia tres que abans d'entrar van fer l'avió, amb els braços oberts, com si haguessin marcat un gol. I quin gol.
Alguns agafaven als fills i corrien junts els últims metres.
Uns padrins creuaven la cursa poc a poc i sense mirar, mentre els corredors els increpaven.
En acabar, aquests homes i dones que gosen desafiar els límits de la naturalesa humana, no senten les cames, o potser se les senten massa, però senten tantes coses que els és igual, i mentre miren a la resta de mortals que els han vingut a admirar, en la seua mirada es nota que saben que el que acaben de fer és molt gran.
Després de córrer 42 quilòmetres i 195 metres, aquests atletes baixen patosament les escales del metro, com si no ho haguessin fet mai.
N'hi va haver un que ho va fer per primer cop, i ho va fer en menys de quatre hores (03:58:34). Va per tu Marc, altre cop t'has guanyat el renom, Home de Ferro.
Enllaços relacionats:
dissabte, 10 de febrer del 2007
saturn
L'article que obre aquest bloc està dedicat a un planeta, Saturn. Segons Space Weather, aquesta és la millor nit per poder observar-lo. Fins i tot amb un telescopi normalucho es poden veure els anells, i haurem d'esperar fins al 2015 per poder-los veure almenys tan bé com avui.
L'any passat mon pare i jo vam veure els anells de Saturn per primer cop a través del telescopi. La sensació del descobriment va ser
Aquesta nit no trauré el telescopi per circumstàncies alienes a la meua voluntat, però la setmana vinent segurament encara es veurà prou bé.
Enllaços relacionats:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)