dissabte, 22 de març del 2008

bloc tancat

M'he traslladat, a partir d'ara podeu trobar el meu bloc a la següent adreça:

http://www.josep.huguet.cat

dilluns, 10 de març del 2008

donació de sang

Avui he anat a donar sang. Sempre se'n necessita, però a més ara ve setmana santa i els implícits accidents. Aquest any m'he curat en salut i vindré a Lleida en AVE, ni accidents ni retencions, a canvi d'un bitllet a preu de luxe.

Enllaços relacionats:

divendres, 7 de març del 2008

aniversari feliç

A petició d'un dels tres lectors d'aquest fòrum, publico aquesta entrada, i aprofito per dir que aquest bloc té els dies comptats. El nou bloc d'en Kaiser ja fa dies que està prenent forma, i inclourà una o més de les següents seccions:
  • Seguiment d'entrenaments i curses d'atletisme popular.
  • Seguiment d'assaigs i actuacions castelleres.
  • Crítica cultural polifacètica: Cinema, música, literatura, gastronomia, teatre, exposicions.
  • Apunts de viatge, a manera de guia.
  • Consells informàtics, internet, comunicacions.
  • Retrospectiva: mails antics que mereixen ser recordats, cròniques de Finlàndia.
I ja he explicat massa coses. Salut!

dilluns, 11 de febrer del 2008

ahir vaig somiar això

No sento el tret de sortida, no veig els amics ni els familiars perquè sóc lluny del principi i falta molt pel final. No sé en quines muntanyes estic, però em recorda al Priorat. Porto un dorsal amb un número, corro com una llebre saltant per l'herba humida, la terra vermella i les pedres.

Els núvols són gruixuts i foscos, sento el vent sobre l'herba, sento les meues gambades fermes, el ritme és irregular com el terreny, sento l'aire que entra i surt huracanadament dels meus pulmons, sento els batecs del meu cor com em ressonen a les orelles i marquen el compàs.

Una distància infinita em separa del corredor que tinc al davant i també del que tinc al darrera. Sóc lent en comparació amb els bons, però sóc més ràpid que els que no acostumen a córrer. Competeixo amb mi mateix, estic ben acompanyat. Ho aconseguiré si em venço.

Sento un tro, el vent s'intensifica i cauen les primeres gotes. Cauen més llamps. La pluja em renta la suor però m'embruta els keds. No fa fred, és una tempesta d'estiu, però no puc continuar la cursa.

Hi ha un refugi, de pedra i fusta, m'hi acullen. No puc parlar, no he recuperat l'alè. Em donen brou en un got. Encara vaig xop però no fa fred. Em quedo sota la porxada, se sent caure la pluja sobre la fusta. El camí per on he vingut s'ha convertit en un torrent. Sento l'olor de l'herba mullada. Arriben més corredors, cares conegudes, rialles.

dissabte, 12 de gener del 2008

l'himne

Jo crec que ens hem de congratular, perquè ens esperen pàgines i pàgines d'acudits, gags del Polònia i de l'APM, versions, i el més divertit, sentir per la tele a gent famosa, esportistes o persones anònimes cantant-lo (?) o més ben dit desafinant-lo. Aquí van un parell de mostres que he trobat sense buscar gaire, només fullejant un parell de pàgines de l'Avui. La primera és un comentari anònim d'un lector:
Jo li hauaria plantat una estrofeta amb anglés(semble ser que son a Europa) que digués alló que deia la lletra de la canço que els crucificats de la pel. licula dels Monty Pyhton "La vida de Bryan" cantaben desde les respectives creus "Always look at the rigth side of the life"(més que res per alló de la "abrazada a pueblos en libertad", mira encara ens volen "abrazar"). . . socors. . . socors que "me abrasan"
L'altra és la frase que tanca l'article d'opinió de l'Alfred Bosch, i crec que tant els d'aquí com els d'allà hi estarem totalment d'acord:
Felicitats, criatura. Tot i així, em temo que mai no et lliuraràs del poderós cul blanc d’en Franco.

Enllaços relacionats:

dimarts, 8 de gener del 2008

entrenant per barcelona

Missatge publicat per jo mateix al fòrum de Km0

És mitjanit a Barcelona i el termòmetre encara marca 15 graus.

Avui ha fet solet tot lo dia, i al vespre quan he sortit a entrenar feia caloreta. Sí, sí, he pogut sortir a córrer de curt! Un petit luxe impensable a Lleida aquests mesos. He mirat de començar tranquilet, però me n'adono que com més entreno aquest ritme "tranquilet" va augmentant, més de pressa del que em pensava.

La primera part de la ruta que faig aquests dies puja en zig-zag per l'Eixample fins que trobo l'Avinguda de Sarrià i tiro recte fins la Diagonal. Anar en zig-zag per l'Eixample és l'única manera de no parar-se als semàfors, perquè així, quan arribes a una cruïlla, si no està verd un, està verd l'altre. I si t'has de desviar 50m per poder creuar, doncs què passa, que no es tracta de sumar km? De tota manera és inevitable parar ocasionalment, i aquest tram el dedico a escalfar, o sigui que no em preocupo gaire si no tinc més remei que aturar-me.

A la Diagonal ja començo a córrer més, però tampoc vaig al límit perquè conec el camí i sé què m'espera. Hi ha gent que diu que s'ha d'estar boig per córrer a la Diagonal amb tot el fum dels cotxes, però jo penso que si vius a Barcelona aquest fum el respires dia i nit, per tant si no corres doncs encara pitjor. Clar, també podria anar a Collserola, però això ja vol dir mitja hora de cotxe d'anada i mitja de tornada. Amb sort. Tot i això, de vegades vaig a córrer a la platja.

El motiu de no forçar a la Diagonal és que quan passo les torres de la Caixa giro cap a la dreta per l'Avinguda de Pedralbes, que fa una pujada suau però sostinguda. Com la Rambla d'Aragó de Lleida, més o menys, i més llarga. Confesso que el primer dia aquesta pujada va poder amb mi, però des de llavors cada dia la tinc més dominada, i avui l'he pujat casi tota per sota dels 6min/km. Per mi, això és un èxit. Quan s'acaba l'Avinguda de Pedralbes fa una corba cap a l'esquerra (corba amb pujada, que desgasta molt psicològicament, perquè et penses que ja ets dalt però no acabes de veure el final i encara puja una mica més...).

Després d'aquesta corba traïdora comença l'Avinguda d'Esplugues, un molt bon lloc per córrer, voreres amples, poca gent, menys cotxes i sempre pots creuar el semàfor. A més tens bones vistes aèries del barri de Les Corts. A tot això li heu d'afegir el punt de motivació que representa saber que la part més exigent del recorregut ja ha passat. En aquest punt he perseguit un corredor que anava per l'altra vorera, al principi anava més ràpid que jo, però jo venia d'una bona pujada i ell no, o sigui que quan he anat recuperant l'alè li he anat retallant metres fins que l'he pogut superar. L'Avinguda d'Esplugues fa una baixada sostinguda fins... Esplugues! Qui ho hauria dit? Però abans creua la Diagonal, i en el triangle que formen hi ha els Jardins de Cervantes. Allí baixo per una rampeta trencagenolls i torno a enfilar la Diagonal, en direcció contrària que al principi, iniciant el camí de tornada.

En aquest penúltim tram no hi ha hagut treva, i no m'he permès arribar als 5min/km, m'he mantingut sempre per sota. En aquells moment m'he trobat molts més corredors que qualsevol altre dia, suposo que el bon temps i la Cursa de Sant Antoni han fet que molta gent sortís a córrer per primer cop en setmanes. Hi havia de tot: gent rodant molt tranquileta i coets que devien anar per sota de 4min/km. Altres paraven, caminaven i després sant tornem-hi. Altres feien abdominals a la gespa. Hi havia un noi altot que quan ha sentit que m'apropava pel darrera ha apretat una mica més, però l'he acabat passant. Al cap d'un moment ell m'ha tornat a passar, però he fotut canya i hem anat paral·lels una bona estona, fins arribar a la plaça Francesc Macià, lloc on ens hem separat. Espero que no s'ho hagi pres malament, una cosa és una cursa i l'altra és un entrenament, però si jo tinc algú davant meu que crec que puc passar, això em serveix de motivació i si puc, doncs passo. Igual que em passen a mi els que poden (que són molts). Crec que un "pique" ben entès pot ser positiu pels dos corredors, ja que un fa de llebre de l'altre, no? Bé, no em feu cas, paranoies de novato.

Amb la tangana de semàfors que s'han de passar a Francesc Macià el ritme es trenca totalment i els dos darrers quilòmetres ja són més de passeig. M'agrada seguir una mica més del necessari la Diagonal i baixar per Enric Granados, un dels meus carrers preferits: gairebé peatonal, bicis, arbres, voreres amples i moltes terrasses de restaurants temptadors. Les portes i els vestíbuls de les cases modernistes em fan girar la mirada constantment. De nit i de dia és tan relaxant passejar-hi... ho pots veure a les cares de la gent, dels nens, de les parelles que seuen a les terrasses i dels grups d'amics que surten rient dels restaurants.

...Mallorca, València i faig l'últim centenar de metres a peu per Letamendi fins arribar a casa. Quina sorpresa més agradable ha sigut llegir el missatge d'en Pucurull!! Si no fos per aquestes petites coses no s'hi podria viure a Barcelona.

Són quarts de dos i el termòmetre encara marca 15 graus.

-----
Enllaços relacionats:

dimarts, 18 de desembre del 2007

el canon de pachelbel

Estimats lectors, tinc un nou ídol.



Pachelbel, Pachelbel, I will see your ass in hell...

Enllaços relacionats:
  • La pàgina del Rob Paravonian (A deep knowledge of the 'Merican 'Nglish language is required)